Mor Neus Català, la veu guerrera de l'infern nazi. Turisme de memòria: educació o espectacle? Primo Levi, que va documentar la seva experiència com a deportat a Si això és un home, explicava que sovint tenia la impressió que era un narrador “molest”: “A vegades es fa realitat un somni curiosament simbòlic que era freqüent en totes les nostres nits de captiveri: el nostre interlocutor no ens escolta, no arriba a comprendre, es distreu, se’n va i ens deixa sols”.
Levi va començar a escriure el mateix any en què va sortir del camp i no va parar fins un any abans de suïcidar-se. Ho feia con una obligació, un deure pels companys que no havien tornat d’Auschwitz-Birkenau, convertit des del 1947 en un espai de memòria amb unes xifres de visitants aclaparadores: els últims tres anys ha superat els dos milions anuals.
Exili Republicà 80 - Alt Empordà (2019) Canción a una dama en la sombra. Teacher training seminar 3 - Mémorial de la Shoah. De Munic a Paris. Deconstructing Francoism. Deconstructing Fascism. La idea d'Europa - Setmana d'Europa 2019. Watchtower Berlin - Barcelona. Repensem els espais del Franquisme - Barcelona Pensa 2019. Monument Les Corts Women Prison. Centenari de la vaga de La Canadenca.
¿Era Luis de Tapia "el loco cantor" de la "La Calle", que murió loco en la Guerra Civil? Gracias a Luis Alberto Egea, que maneja mucha, olvidada y buena bibliografía y hemerografía republicanas, recibo dos recortes de sendas colaboraciones periodísticas en verso, propias de aquellos medios de los primeros decenios del siglo pasado, cuando se glosaba la actualidad a base de coplas.
Pertenecen a un semanario que tuvo muy corta vida -poco más de un año-, entre febrero de 1931 y julio de 1932. Se publicaba en Barcelona y fue, antes de la proclamación de la segunda República, de marcada tendencia federal, sensiblemente mitigada a partir del 14 de abril de 1931. La Calle, que así se llamaba, era una revista gráfica de izquierdas, tal y como se definía, y tenía como director a Juan Guixé Audet. Valle de los caídos: El Valle de los Caídos sin Franco. El Consejo de Ministros aprobó el pasado viernes la exhumación y posterior inhumación de Francisco Franco en el cementerio de Mingorrubio, en el Pardo.
Según explicó la vicepresidenta del Gobierno en funciones, Carmen Calvo, el traslado de los restos del dictador se llevará a cabo antes del próximo 25 de octubre y el gobierno avisará sobre el día exacto a la familia con 48 horas de antelación para que puedan asistir “si lo consideran oportuno”. Una vez hecho esto toca preguntarse, después ¿qué? Más de cuarenta años después del restablecimiento de la democracia, algunas figuras creen vivir en el pasado.
Es el caso del prior del Valle de los Caídos, que continúa peleando para que no se lleve a cabo la exhumación y atrincherado en la basílica. Aunque en las últimas horas ha anunciado que no pondrá resistencia física, está estudiando todas las vías legales posibles para evitar lo que ya parece inevitable. La Generalitat obligarà a retirar el monument franquista de Tortosa. Molts dels símbols que Franco va deixar –des d’un primer moment va tenir clar que volia impregnar carrers, places, segells i monedes amb el seu llegat– persisteixen.
El cens de simbologia franquista del Memorial Democràtic elaborat el 2010 n’identifica 3.647 arreu del territori català. Entitats i associacions fa anys que demanen que aquest cens s’actualitzi, però fins ara no s’ha fet. Ara com ara, el cens tampoc és consultable per una qüestió tècnica, segons fonts del Memorial Democràtic. Però tot pot canviar aviat amb la nova llei de memòria catalana que està previst aprovar entre finals d’aquest any i principis del vinent. Fins ara, la Generalitat deixava en mans dels municipis retirar aquests símbols, però la nova llei de memòria catalana, a diferència de la llei espanyola, preveu obligar els governs locals a retirar els monuments franquistes i, en el cas que no ho facin, sancionar-los. El Valle de los Caídos sense Franco: el destí dels altres 33.847 morts (Sílvia Marimon) [Segueix en directe l' exhumació de Franco del Valle de los Caídos] El destí de Franco és el cementiri públic madrileny del Pardo-Mingorrubio, on també hi ha enterrats els presidents franquistes Luis Carrero Blanco i Carlos Arias Navarro, diversos ministres de la dictadura i el dictador dominicà Rafael Trujillo.
Les memòries catalanes xoquen al cementiri de Montjuïc. El Fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc, és la major fossa de represaliats franquistes de Catalunya.
Ningú no sap quants afusellats hi ha entre els cadàvers colgats a la fossa, que podrien assolir una profunditat de 15 metres (diuen que hi llançaven els cadàvers amb una mena de tobogan). Es té constància que bona part dels afusellats al Camp de la Bota van acabar en aquesta fossa, ja que no es solia retornar els cadàvers als seus parents per por a que rebessin homenatges fúnebres. Així, al costat d'indigents, cadàvers no identificats i gent sense recursos per un enterrament més digne, centenars d'executats són al Fossar de la Pedrera, convertida ara en un monument als executats pel franquisme.
¿Debería conservarse el Valle de los Caídos? Escala humana - Lugares de la memoria - RTVE.es. De un valle de lágrimas a un valle de memorias.